Segona guerra mundial

La guerra va començar la matinada del 1 de setembre de 1939 quan Alemanya va envair Polònia. Aquesta agressió estava motivada per l'ànsia de Hitler d'obtenir el control sobre la ciutat lliure de Danzig i un corredor de terra entre aquesta ciutat i Alemanya. Com a excusa davant la comunitat internacional, Hitler va utilitzar un incident fronterer fictici que ell mateix havia planejat. El dia 3, Gran Bretanya i França van declarar la guerra a Alemanya però, excepte algunes escaramusses en la frontera franco-alemanya, cap dels dos països va emprendre cap acció militar contra Alemanya.

Aquí va ser on l'exèrcit alemany va posar en pràctica la Blitzkrieg o (guerra llampec) que consistia en rodejar les posicions defensives enemigues i encerclar-les. Mentrestant, altres tropes continuaven avançant cap a l'interior del país ocupant les ciutats i els punts estratègics. Les tropes encerclades podien resistir durant un temps però, aïllades de la resta de l'exèrcit, tard o d'hora acabaven per rendir-se.

L'exèrcit alemany, amb el suport dels bombardeigs de la Luftwaffe, va superar fàcilment les defenses poloneses i el 8 de setembre ja havia arribat als afores de la capital, Varsòvia. El dia 17, l'exèrcit soviètic va envair Polònia des de l'est, amb el pretext de protegir la població bielorussa i ucraïnesa de la zona. En realitat, la repartició de Polònia entre Alemanya i la Unió Soviètica ja havia estat prèviament acordada en el Pacte Molotov-Ribbentrop d'agost de 1939. Varsòvia va caure el 27 de setembre i les últimes tropes poloneses van rendir-se el 6 d'octubre.

I aquest suport no fou, en absolut simbòlic, ja que per la División Azul, entre octubre del 1941 i octubre del 1943, hi passaren uns 45.500 homes, dels quals uns 2.200 continuaren la lluita fins a gener del 1944 al si de l'anomenada Legión Azul. A més, s'han d'afegir uns 300/400 pilots i personal subaltern de l'anomenada Escuadrilla Azul. I encara el 1944, alguns centenars d'extremistes radicals i desesperats de tota mena, ara ja en contra de la voluntat del govern espanyol franquista, s'incorporaren a l'Exèrcit Alemany i a les Waffen SS i lluitaren en diversos fronts gairebé fins a la caiguda de Berlín.

El preu pagat fou molt elevat per a Espanya. El caràcter agressiu i molt combatiu de la División Azul, la manca de mitjans tècnics, el limitat suport de les tropes alemanyes i la clara superioritat de l'Exèrcit Roig soviètic es conjugaren perquè patís un 56% de baixes. L'eufòria anticomunista i proalemanya va costar 5.000 morts, 2.000 mutilats, 9.000 ferits, 8.000 malalts, 1.500 congelats i 400 presoners. Com a contrapunt, s'ha de recordar que la decisiva ajuda nazi al bàndol franquista durant la Guerra Civil del 1936-1939 «només» va costar unes 300 vides alemanyes.

Políticament, és important precisar que la División Azul no combaté contra l'URSS com una divisió de l'Exèrcit Espanyol sinó com a una unitat teòricament de voluntaris que, amb uniforme i armament alemany, constituïa la 250 divisió de l'Exèrcit Alemany. Tots els divisionaris havien fet un jurament de fidelitat a Adolf Hitler com a cap de l'Estat alemany. De totes maneres, depenia del Ministeri de la Guerra espanyol i disposava d'una certa autonomia, a més de tenir un comandament propi exclusivament espanyol.

La División Azul era un producte de la Guerra Civil, de l'anticomunisme visceral i de la Falange. La iniciativa va partir d'aquest i, en concret, del ministre Serrano Suñer, un proalemany radical que pretenia alinear clarament Madrid amb el III Reich. Però Franco no va permetre que FET i de les JONS capitalitzàs la División Azul i va manar que els voluntaris falangistes tenguessin comandaments militars. De fet, tota la història de la División Azul està farcida de malentesos i disputes entre els militars i els falangistes i l'Exèrcit preferia la denominació oficial de División Española de Voluntarios, que, tanmateix, va tenir ben poca fortuna.

De totes maneres, si bé inicialment predominaren els falangistes, que eren sovint de classe mitjana o alta, les reclutes de 1942 i 1943 foren menys ideologitzades i molts de voluntaris s'allistaren per la paga, molt elevada per l'època, o per fer part del bàndol dels vencedors. Així i tot, sempre hi va haver pocs obrers fàbrils i Catalunya i el País Basc es destacaren per la poca afluència de voluntaris.

D'altra banda, encara que era un fet ben conegut a totes les cancelleries del món, fins a l'estiu del 1943, les pressions dels Aliats en contra de la División Azul, sorprenentment, foren mínimes i pràcticament es limitaren a un embargament de benzina per part de Washington en el moment de la seva creació. Com és lògic, l'enviament d'aquesta unitat al front de Rússia va provocar una forta hostilitat entre els exiliats republicans, que arribaren a pensar en crear un batalló que lluitàs al costat dels soviètics. En canvi, els emigrants mallorquins a Nancy, a la Lorena (França), acolliren amb festes els divisionaris que anaven camí d'Alemanya el juliol del 1941. Sortosament, a la mateixa època, l'exiliat Gabriel Alomar donava suport als excombatents republicans que lluitaren amb els Aliats contra els nazis i els feixistes italians en el Nord d'Àfrica.

Homenatges com el de Santa Eugènia només es poden considerar com una burla contra la democràcia, la lluita per la pau i els drets de l'home.

Antoni Marimon. Historiador.

Article publicat al Diari de Balears (14 d'agost de 2007)